Un especial Fil d’Ariadna amb Alba López Varas, Pilar Martos, tècnica d’Igualtat, Blanca Moreno, sociòloga i consultora i Felipe Pereira, tècnic de projectes i terapeuta del projecte Entre homes

“Les mares, les filles, les germanes, representants de la nació, demanen constituir-se en assemblea nacional. Considerant que la ignorància, l’oblit o el menyspreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, han resolt exposar en una declaració solemne, els drets naturals, inalienables i sagrats de la dona”.

Són paraules de la Declaració dels Drets de la Dona i Ciutadana d’Olympe de Gouges el 1791. Potser encara massa actuals?

Han passat 233 anys i gairebé 150 anys dels fets que van conduir a la declaració del 8 de març com el Dia Internacional de la Dona Treballadora, avui, 8M, Dia Internacional de la Dona, una jornada que encara cerca consensos i és símbol d’una lluita transversal. Perquè així és: el feminisme travessa la cultura, la política, la societat i el treball i la salut també.

De tot plegat, avui, 8M, l’atzar ha volgut que tanquem la segona temporada de la Xibeca amb un especial Fil d’Ariadna, teixint feminisme, perquè s’ho val, perquè la contingència del present obliga, perquè insistirem fins a les fogueres, si fos necessari, però de moment obrim les ales. Sí Frida, obrim les ales.

Amb Àngels Dalmau, escriptora i regidora de Cultura de Vilafranca del Penedès i Mónica Gallardo, presidenta del Consell Comarcal del Garraf 

Les polítiques culturals són tan modernes com la idea d’Estat-Nació. Els punts suspensius o les cometes d’aquesta darrera frase que cadascú les hi posi o completi com més li agradi. El debat ha estat sempre damunt la taula, perquè l’origen d’una política versada cap al fet cultural, artístic i escènic en realitat pot trobar-se en el cap d’un antic filòsof, o un papir cremat al costat de la lira de Neró, si seguim la llegenda. 

Certament, tot el que ens envolta és en mans d’una decisió política i la cultura no n’és aliena. Formació, creació, difusió, edició, equipaments, patrimoni o professionalització, per resumir conceptes, són conseqüència o l’alternativa de diferents estratègies. 

Avui, la Xibeca obre les seves ales a la cultura i les polítiques culturals de tocar de casa; de la nostra, de la teva i la de tothom. Ens acostem a la cultura de proximitat, que podria ser de qualsevol municipi, aquella en torn la qual gira (o no) això que més ens agrada: l’art en totes les seves manifestacions.

Amb Manuel Pérez Castro i Antoni Benages Gallard: dos especialistes i una gran ficció. 

Existeix un univers en què la realitat i la ficció esdevenen l’argument perfecte per a l’entreteniment, però també per a la crítica i per a la sàtira. Un univers en què també la fantasia (meitat realitat i meitat somni) és l’eix d’una aventura gràfica. 

Manuel Barroso Martínez, crític d’historietes, com ell mateix es defineix, va sentenciar fa gairebé una dècada que “la condición de dibujante es supletoria a la de narrador, incluso hoy, pues un dibujante solo pone imágenes en idees ajenas. El concepto de historietista, entendido como narrador, existe y está en uso, pero carece de fuerte arraigo. Los oficios en los que esta figura contempla la capacidad de generador de historias, como pudieran ser “comiquero” o “mangaka” son peyorativas o coloquiales, y en francés o en inglés no existe una denominación asentada o admitida para el autor de historietas completo. Hoy se quiere imponer el concepto híbrido de graphic novellist o novelista gráfico, que no cubriría la denominación de todos los historietistas, solamente de aquellos que elaboran novelas gráficas”. 

Avui ens endinsem en una aventura gràfica, en versió original i sense prejudicis, com sempre. Ens acompanyes?