Bona tarda un dia més, nostàlgics i nostàlgiques!

Avui intentarem combatre aquesta calor infernal amb un programa ben fresc, en el qual farem un elogi a la infantesa. I és que, després de dues temporades i 13 episodis a les nostres espatlles, en cap moment se’ns havia acudit fer autorreflexió de “per què la nostàlgia té un poder tan gran a les nostres vides?”. 

I per reflexionar i tenir una bona conversa d’estiu, no hi ha res millor que tornar a l’estudi de cinema animat que tantes idees, sensacions i, fins i tot imatges, ens ha deixat perquè li donem voltes. Tornarem a obrir l’hemeroteca d’Studio Ghibli, aquest cop amb una obra mestra que segur que no ha deixat a ningú indiferent.

Amb el permís d’Isao Takahata (ho sentim, prometem fer-te un homenatge com Déu mana algun dia), ens tornem a endinsar en un film del mestre Hayao Miyazaki. Un relat costumbrista situat a l’espai rural japonès en el qual s’entrellaçaran diverses cultures i visions de móns dins d’una mateixa vila. D’una banda, el món adult, del deure, de la responsabilitat, de la vida urbana. Per l’altra, el mateix món adult però dels treballadors dels camps d’arròs, vinculats a la natura, sempre tan idílica per en Miyazaki, i a la vegada dura if feixuga. En contraposició a aquests dos universos, tenim la infantesa, plena de símbols, màgia i una intenció ben clara, allò que els grecs anomenen “l’alegria de viure”. I, per últim, tenim la transcendència, el món espiritual, que MAI pot faltar en una pel·lícula d’aquest estudi.

No perdeu el proper bus, nostàlgics i nostàlgiques, perquè toca agafar-lo i parlar de El Meu Veí Totoro!