Amb la historiadora de l’art i divulgadora Beli Artigas Coll i Jacquie MacLoughlin, de l’Associació de Pedra Seca del Garraf. 

Diuen que la primera pedra es remunta a les incipients societats sedentàries. A la necessitat. Una conjuntura que amb el pas del temps va ser batejada: era arquitectura. I amb una mica més que el pas del temps va esdevenir patrimoni històric. Un art, una complexitat de formes, estructures i detalls i molta vida per dins i pels voltants. 

Diuen que l’art és habilitat i una destresa adquirida a partir de l’estudi i l’experiència. 

Le Corbusier, que no necessita gaires presentacions, va definir “l’arquitectura com un art, un fenomen d’emocions que queda fora i més enllà de qüestions constructives. El propòsit de la construcció –afegia l’arquitecte suís– és mantenir les coses juntes i el 

de l’arquitectura és delectar-nos”.

Un contemporani seu, Walter Gropius, sentenciava: “l’objectiu final de tota activitat figurativa és l’obra; els arquitectes, escultors i pintors hem de tornar a l’artesania”. 

Arquitectura, Art i Patrimoni conformen una mena de trinomi perfecte, excepte quan s’oblida, quan es defuig del deure, i els drets socials i també culturals s’esvaeixen entre les anomenades polítiques d’urbanisme, paisatge i cultura. O no? 

Avui, la Xibeca obre les seves ales a pensar en un entorn sovint més proper que conegut. Benvingudes! Benvinguts!